Rafel Balagué Santos

 

Més conegut com a Rafelet de Barrina, va néixer un 24 de juliol de l’any 1907, de família marinera i amb tota una vida dedicada a la mar. Va ser vocal de la Confraria Verge del Carme des de l’any 1947 al 1950. Ell és un bon reflex de la Ràpita marinera de principis del segle XX. Enguany celebraria el seu 110 aniversari i és un bon motiu per a retre-li un homenatge, aprofitant l’entrevista que va realitzar Montserrat Cornet i Torta l’any 2003 dins el seu treball de Batxillerat anomenat Estudi econòmic del sector primari de Sant Carles de la Ràpita, on el meu iaio en aquell any era el mariner més gran de la nostra població. Gràcies, Montserrat, per aquest regal…

Com recorda la seua infància?

En aquell temps les coses eren molt diferents de com són ara. La majoria de nens no anàvem a l´escola i ens passàvem tot el dia jugant al carrer. La meva curta infància la recordo, bàsicament al carrer, jugant amb amics. Jo vivia en un piset situat al carrer Bisbe Aznar, que en aquell temps es deia Obispo Aznar. Allí vaig viure amb els meus pares i els meus quatre germans (dos germans i dues germanes) fins que em vaig casar.

 

Com era la Ràpita aleshores?

No puc arribar a creure el que ha canviat la Ràpita, és increïble. En aquell temps aquí al barri no hi havia cap casa, més enllà del Barranc dels Penjats no hi havia res. La Ràpita era un poblet mig buit i de poca importància.

 

Quan va començar a pescar?

Vaig començar a pescar quan tenia 12 anys, com era el costum. Primer vaig anar amb el meu pare, amb l’embarcació d’un amic seu, encara recordo quan els muleters anaven a les dues de la matinada casa per casa a despertar-nos. Després el meu pare es va comprar una barqueta, amb la qual vaig anar fins que em vaig casar amb la meva dona (Cisca la regalada). Els vaixells de què t’estic parlant anaven a vela, ja que la motorització encara no havia arribat a la Ràpita.

 

Recorda alguna anècdota o aventura que li hagi succeït durant la seva llarga experiència en el món de la mar?

Una tarda que feia molt de vent, un amic, “lo Catxeu”, i jo vam sortir a pescar el llagostí amb l’embarcació d’un que li deien “Barlot”, per al qual treballàvem. Catxeu i jo anàvem amb les xarxes dalt de la muleta, que era arrossegada per la barca de motor. A l’anar a tombar el far de la costa, va venir un coll de mar i la malleta es va trencar, l’amo no va adonar-se’n i va continuar anant. Nosaltres ens vam quedar allí al mig de la mar. Quan l’amo s’adonà que ens havia perdut, va girar, ens van agafar com van poder i, temps de saltar a la barca, la muleta es va tombar cul per amunt. Si haguéssim saltat un segon, més tard hauríem mort.

Durant la guerra civil jo anava amb una embarcació de motor d’un cosí meu de Barcelona. Un dia en despertar-nos teníem al davant mateix un vaixell de guerra, el “Canàries”, que estava bombardejant les embarcacions de la Ràpita, ràpidament vam fugir com vam poder.

També recordo un dia que feia una mestralada, jo anava en una barca grossa i vam perdre la vela, ja pots imaginar el que vam passar per arribar a casa, i així podríem estar hores i hores contant aventures i anècdotes de la meua vida a la mar.

En quines embarcacions s´anava a pescar?

En aquell temps la majoria eren barquetes petites, tot i així, també hi havia barques grosses, les quals anaven al bou. Aquestes eren normalment parelles, és a dir, sortien a pescar de dos en dos, ja que la poca tracció de les embarcacions de vela obligava els pescadors a la utilització de dues barques per calar i arrossegar el bou.

 

Quines arts eren les més utilitzades?

El meu ofici ha estat sempre el bou, tot i així en aquell temps hi havia qui anava al palangre, a la cloïssa, etc. Sí que és veritat que algunes arts han desaparegut perquè s´han prohibit o per altres raons, i altres han evolucionat, però més o menys eren els mateixos que ara. Cal destacar també la millora en els teixits. Abans les xarxes eren de cotó i es florien contínuament, ara són de niló i duren per a tota la vida.

 

Aproximadament quantes embarcacions hi havia en aquell temps?

De parelles que dèiem nosaltres, n´hi havia unes 15, que serien 30 embarcacions en total. Però llavors també hi havia un ampli sector de barquetes petites, a les barques grosses solien anar uns 10 tripulants i a les petites 3 o 4, la mida de l’embarcació depenia del capital de cada mariner.

 

Quantes hores es treballava al dia?

Al principi, jo anava a pescar en dues barques grosses i de cada 15 dies en fèiem un de descans. Després es va aconseguir anar de setmana, per la qual cosa teníem tots els diumenges festa. Aleshores sortíem el dilluns i fins al dissabte no tornàvem a casa.

 

On es venia el peix? Quant durava la venda?

A la vora de la mar hi havia una caseta, on es posava el peix per a vendre. Això fins que es va construir com una mena de llotja al Gurugú. Després d’aquella es va fer la Xicago, que era el malnom que rebia el carrer on era situada. La venda començava més o menys a les hores com ara i finalitzava quan s´acabava el peix, igual podia durar una hora com quatre hores, tot depenent de la quantitat de peix. De vegades era hora de vendre i les barques encara no havien arribat per falta de vent. Anar a vela era molt perillós, ja que podies estar més de dues hores navegant sense rumb. El retard de les barques provocava un retard a  la venda, la qual podia durar fins a les dotze de la nit. Les barques grosses no arribaven fins a la vora, sinó que quan estaven a la punta de la banya carregaven el peix en uns bots i els portaven fins a la llotja.

 

Quines espècies es capturaven més?

Abans s’agafaven alguns peixos grossos que ara ja no es capturen, com ara els reigs, que pesaven de 40 a 50 quilos, corballs, mussoles de 7 o 8 quilos, tòtines, etc. En general, peix gros que ara ja no es captura a causa de la contaminació de les vores pels líquids que tiren a l´arròs, però els llagostins, el moll (entre altres espècies) es continuen pescant.

 

En quins aspectes creu que ha millorat la pesca dels seus inicis? I quins aspectes creu que ha empitjorat?

Ha millorat en tots els sentits, sobretot la motorització, els avenços tècnics, electrònics, la modernització de la construcció naval, etc. Cal destacar que en un primer moment la introducció dels motors no va anar com s’esperava; per exemple, el primer motor que vaig tenir em va sortir dolent i no guanyava per a gasolina. Però a poc a poc es van anar perfeccionant. La vida d’aleshores era molt diferent de la d’ara. En aquell temps els mariners es morien de gana, mentre que els pagesos tenien una vida més acceptable. Però les coses han anat canviant i ara hi ha molts de pagesos que tenen barques i viuen de la mar.

 

Com pensava que evolucionaria la pesca a la Ràpita? S´ha complert? I les seves espectatives de futur?

El nostre poble ha prosperat, però en la meva opinió no tant com jo pensava. La Ràpita si l’hagueren sabut portar seria admirat per tota la comarca, perquè tenia condicions per ser un poble com havia de ser. Però el problema és que els governants s’han preocupat més dels seus propis interessos que del poble en si. Per exemple, abans al moll hi havia vegades que descarregaven 10 o 12 vapors que portaven arròs, adobs, etc. D´aquesta activitat vivia molta gent, tant mariners com pagesos, però “de la noche a la mañana” el comerç es va acabar i els governants no es van moure per evitar-ho. És una llàstima perquè es treien molts de diners, i com això ha passat moltes coses més.

 

Quin futur preveu per a la pesca a la Ràpita?

La pesca a la Ràpita no s’acabarà mai, un any es pescarà més, un altre menys, ja que això va a temporades i depèn del cicle dels peixos. Però el peix a la Ràpita, repeteixo, no s´acabarà.

Estic molt agraït que m’hagis fet aquesta entrevista perquè m´has fet recordar la meva infància i m´has fet tornar al temps d’abans. Tot això ho tenia oblidat i a la meva edat va bé refrescar la memòria. Al tornar al passat, recordo totes les penalitats que he arribat a passar. Jo treballava tota la setmana a la mar i els dies de festa portava tres jornals de terra d´arròs. Tots els diumenges a les cinc del matí, la meva dona i jo anàvem a treballar al camp d´arròs per poder treure quatre pessetes per a passar la temporada, per això, et dic que els temps han canviat molt i només la gent de la meva època pot arribar a comprendre tot això que t’he contat.

Pin It on Pinterest